cobertes

Perquè el moment és arribat. Ara cal que ens enlairem cap a la claror. Quan la carn transita per les nits i es fon com els glaçons del gintònic, el gust que fa l’absència d’aquests llavis no és amarg si no caminem sobre els nostres passos enfebrats. I retrobar el verd de l’atzavara i perdre’s entre la salabror del mot i els capricis de la rima. La veu de Ricard Ripoll, presa encara pels ecos de Maldoror, revelació que excedeix les possibilitats humanes, traça els perfils de les platges dels mots, revisa l’essència del llenguatge.

Com un arcàngel del mal víctima encara de totes les contradiccions, només una fita li dicta l’arribada a l’illa dels darrers mots. Aquest diàleg amb la lletra, l’afany de fixar-ne el sentit i la passió per l’equilibri que hi pot haver entre el sentit i la sonoritat. Carregar el sarró quan s’albira la tempesta, beure l’aigua gelada de les fonts, reprendre la via i eixir de l’atzucac, si això és possible. Nota de Begonya Mezquita

«Ricard Ripoll ha construït mil·limètricament el seu llibre per encabir-hi un fluid verbal expansiu, que es desborda tothora i creix com una “escuma noctàmbula”. Manel Rodríguez Castelló. Saó. Núm. 458 / abril-maig 2020